D’home a pare

Redefinir-se després de la paternitat

_____

La paternitat és un camí de transformació, un procés profund de redefinició personal. Per a molts homes ser pare implica adaptar-se a un nou rol. Un rol que pot generar dubtes, inseguretats i fins i tot conflictes interns. Aquest camí, però, també és una oportunitat de creixement personal i de construcció d’una nova identitat.

Un dels majors reptes dels homes que es converteixen en pares és poder definir-se lliures de càrregues tradicionals de gènere. La societat encara tendeix a assignar uns rols molt marcats al pare, que sovint estan associats a l’autoritat, a la distància emocional o a la capacitat de proveir a la família. Sovint han de desafiar i desaprendre molts d’aquests rols tradicionals associats a la masculinitat. I moltes vegades això succeeix sense que tinguin referents i models clars de com ser pares presents, corresponsables i afectuosos.

Aquesta redefinició passa per trencar amb les expectatives socials, permetre’s sentir i expressar les pròpies emocions sense por a sentir-se jutjats, i això no és fàcil. Hi ha una càrrega emocional que pot acompanyar els homes en aquest procés, ja que la societat continua promovent idees molt rígides sobre com ha de ser un home i un pare.

Maternitat i paternitat en “tempos” diferents

En aquest procés de construir-se com a pares també és important comprendre que la maternitat i la paternitat no succeeixen al mateix temps. La mare acostuma a viure la seva transformació des de l’inici de la gestació. La connexió amb el nadó és intensa i està marcada per canvis físics, hormonals i emocionals profunds. Pel pare, en canvi, la transformació pot ser més gradual i el seu procés d’adaptació pot ser més llarg. I això xoca amb la necessitat real i immediata del nadó i de la mare de ser sostinguts.

Funció principal: sostenir la diada

En famílies biparentals és imprescindible que el pare assumeixi el rol de sostenir la diada. I moltes vegades aquesta funció s’ha de dur a terme paral·lelament a la nova construcció de la pròpia identitat. Per a resumir molt aquesta funció podríem dir que la mare és la que sosté el nadó i la funció del pare és sostenir la mare mentre aquesta sosté el nadó. Física i metafòricament.

Sostenir la diada mare-nadó és una tasca que es fonamenta en la col·laboració i el suport. La mare, que és la primera en establir un vincle amb el nadó, necessita un suport ferm per poder fer-ho de manera saludable i equilibrada. Tot i que aquesta tasca no sempre es reconeix de manera explícita, és essencial per a la salut emocional de la mare, del pare i del nadó.

En definitiva, el camí de la paternitat és un procés de descobriment i de transformació que va més enllà dels rols tradicionals. Quan els pares tenen la capacitat de sostenir la diada mare-nadó, no només estan afavorint el benestar d’aquests, sinó que també estan construint una relació familiar equilibrada i sana. Aquest rol de sostenir, tant física com emocionalment, és essencial pel creixement de tots els membres de la família. És també a través d’aquest procés que els pares poden redefinir-se a si mateixos, abandonant les expectatives socials rígides i abraçant una paternitat més conscient, corresponsable i afectuosa.