Recol·locar la infància al centre de la vida

Cal un canvi de paradigma urgent que permeti situar el benestar i les necessitats dels nadons i dels infants al centre de la societat

_____

Les recents declaracions de la vicepresidenta i Ministra de Treball Yolanda Díaz no han estat exemptes de polèmica. Explicava el següent: “Tenim alguna escola infantil de 0 a 3 anys al nostre país que obri i presti serveis públics 24h al dia? Parlo de privades, ja no dic pública… La gent no treballa a les nits? Els treballadors i treballadores de neteja, els sanitaris, els periodistes? No sé, no es treballa de nits? Dic, tasques pendents!”

Podeu consultar les seves declaracions clicant en aquest enllaç.

Em resulta totalment desconcertant i preocupant la direcció que estem emprenent com a societat amb declaracions com aquesta… És urgent i necessari recol·locar el benestar i les necessitats dels nadons i dels infants al centre de la vida.

Per poder canviar la direcció en què ens dirigim com a societat, és essencial que els infants siguin considerats una prioritat. No només en el moment de la seva educació, sinó també en la seva cura, en la seva seguretat emocional i en el seu desenvolupament. Hem de començar a pensar en un model social que no només respongui a les necessitats laborals i econòmiques, sinó que posi al centre el benestar emocional, la qualitat de vida i la seguretat afectiva dels més petits. Això significa treballar per un sistema on les famílies tinguin temps per ser famílies, on les cures siguin valorades i on la societat entengui que la qualitat humana és la que realment construeix una societat sana i equilibrada.

En aquesta línia de posar les cures al centre trobem associacions com la de Yo no renuncio, que “lluita per visibilitzar, conscienciar i passar a l’acció per aconseguir un canvi de model social més conciliador i corresponsable”. En un estudi que ha realitzat la pròpia associació, afirmen que el 75% de les dones ha canviat la seva trajectòria laboral al convertir-se en mares. I això significa que maternar té un cost. Té un cost laboral, un cost personal i un cost emocional. I tot això queda invisibilitzat pel sistema.

Les cures han de ser reconegudes, respectades i validades per tots: administracions, empreses i la societat en general. Això no és només una qüestió de polítiques laborals, sinó també de valors socials que defineixen el tipus de societat en què volem viure. Cal construir un model on les persones i el seu benestar estiguin al centre, i on les cures siguin una tasca compartida i col·lectiva. Només així aconseguirem un sistema realment conciliador i just, que respecti els drets de les famílies i garantixi el benestar dels nostres infants.

El sistema ha de ser transformador, però no en la direcció equivocada.